Hi havia una vegada... una xarranca.
Una xarranca dibuixada a mà, amb paciència, amor, dedicació, il•lusió i empenta.
Els pintors d’aquesta xarranca eren un equip, un gran equip. Un equip format per petits i grans, morenos i rossos, alts i baixos, dinàmics i pacients, nerviosos i tranquils, serens i impulsius,... tots hi tenien cabuda. Un equip multicolor on cadascú aportava el seu granet de sorra, el millor del seu interior.
N’hi havia alguns amb qualitats musicals, d’altres manuals, alguns sempre a punt per donar un cop de mà i acompanyar en les sortides, d’altres càmera a punt per deixar constància per la posteritat, uns amb domini dels comptes, altres del cultiu dels pèsols; uns amb destresa per les reparacions, d’altres per l’organització, uns amb ganes de col•laborar en els serveis voluntaris, d’altres en els actes extraordinaris,; uns amb tirada cap a les lletres, els altres cap a les ciències i uns quants cap al món de la faràndula...
Tothom era valuós, perquè cadascú feia el seu paper en aquesta trama. El seu dia a dia era alegre però intens, esgotador però gratificant. Els dies i els cursos transcorrien l’un darrera l’altre, esquivant els obstacles, perquè n’hi havia i molts, com una màquina ben engreixada.
Un divendres però, d’un gener fred i gris, van arribar uns senyors amb unes grans tisores i sense miraments, van escapçar aquest projecte.
Els pintors amb ràbia i dolor van veure com allò que havien pintat dia a dia, amb esforç i dedicació se n’anava en orris d’un cop de tisora. Però savis com eren, van saber endur-se els trocets d’aquella xarranca dins del seu cor.
Aquells bocinets sempre formarien part de la seva essència i ningú podria prendre’ls-hi. Dit d’altra manera, “que nos quiten lo bailao”
Aquí només acaba el primer capítol d’aquesta història, perquè aquells pintors feiners com sempre, ja tenien un nou encàrrec al que s’entregarien amb la mateixa força i energia que els definia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada